El tió no era, en principi,
altra cosa que el tronc que cremava a la llar, al foc a terra. Un tronc que, al
cremar, donava béns tan preciosos com l'escalfor i la llum, i que de forma
simbòlica oferia presents als de la casa: llaminadures, neules, torrons.
Té un mateix objectiu: oferir
regals als de la casa. Regals que han variat amb el temps: primer eren
bàsicament dolços, neules, torrons allò que es necessitava per a celebrar la
festa; avui hi ha una tendència a fer servir el tió per a fer presents de més
envergadura. Amb tot, cal diferenciar la tradició del tió d'altres costums i
personatges nadalencs. El tió no ha estat mai una màquina de portar regals. El
tió és fa cagar, segons el costum de cada casa, la Nit de Nadal. Tradicionalment,
després de la Missa del Gall , o el mateix dia de Nadal.
A diferència d'altres costums i
personatges, procedents de cultures d'altres països, dels quals només en
coneixem la forma més superficial (arbre de Nadal, Pare Noël, etc), el tió ha
conservat tot un ritual tradicional. Fer cagar el tió és una cerimònia
domèstica o de petita comunitat (escola, colla d'amics), que consisteix en el
cant d'una o més cançons característiques per acabar finalment colpejant el
tronc amb força.
És un costum que se celebra des d’antic a Catalunya. Sembla que la figura
del tió prové de la mitologia que atribuïa als déus dels boscos la protecció de
les llars i que per això, el tió sigui el símbol de l’ànima protectora i
generosa dels boscos que arriba a les cases.
Seria un semblant de l’avet que es posa a l’interior de les cases en països
nòrdics i germànics.
Tió, tió
caga torró
del fi i del bo.
Si cagues més,
caga diners,
Si no en tens prou,
Caga un ou.
Tió, tió,
caga torrons
que són molt bons.
